L’escala de Beaufort és una escala utilitzada per mesurar la força del vent. Ideada per l’almirall britànic Francis Beaufort cap al 1805, es basava en les maniobres que, segons el vent que bufava, havien de fer-se en l’aparell dels vaixells de vela (Llaugé, 1986). Actualment es caracteritza, a la mar, per l’alçada de les onades, i a terra pels efectes sobre elements com fulles, branques, arbres, edificis, etc.
Una vegada descrits els deu gèneres nuvolosos reconeguts internacionalment (vegi’s el text d’aquest apartat Sabíeu que intitulat La descripció dels deu gèneres de núvols), podem avançar en el reconeixement de les modalitats de núvols baixant a una escala de més detall que ens porti a considerar les espècies i les varietats nuvoloses, així com d’altres tipus de nuvolositat més específics propis de la classificació internacional dels núvols.
Els processos que ocasionen en el si de l’atmosfera la formació de núvols són, principalment, els ascensos de l’aire. Al seu torn, aquests ascensos s’expliquen per quatre mecanismes fonamentals: la convecció, l’orografia, les depressions atmosfèriques i els fronts (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995).
Observats des de la superfície terrestre, els núvols es poden classificar segons quatre criteris fonamentals: la constitució física, l’evolució, l’altitud i la relació entre la dimensió vertical i l’extensió horitzontal (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995).
La irrupció damunt els Alps o els Pirineus d’una massa d’aire polar marítim que prové del quart quadrant (nord-oest) és responsable de la formació de nuvolositat d’estancament en els vessants orientats cap al nord, per tant els més ben exposats, d’aquestes serralades.
Un calendari climàtic pot definir-se com un tipus de calendari en el qual queda reflectida l’evolució, al llarg de l’any, de les condicions atmosfèriques que, deduïdes d’un període llarg d’observacions, resulten dominants.
S’entén per procés adiabàtic el procés pel qual un volum d’aire modifica la seva pressió i temperatura sense intercanvi de calor amb l’atmosfera circumdant.
Podem assenyalar algunes particularitats de l’efecte föhn:
Una de les singularitats climàtiques més destacades de la província de Cadis és, sens dubte, el contrast tan gran que hi ha en la distribució espacial de les quantitats de precipitació.
“La constatació científica que estem vivint un canvi climàtic i que el responsable n’és l’activitat humana ens situa enfront d’una crisi socioeconòmica de primer ordre. És el nostre model de civilització el que es troba amenaçat com mai, i aquesta situació requereix una actuació urgent, solidària i col·lectiva a partir de l’ús de les dues eines evolutives que han conduït la humanitat fins als nostres dies: la tècnica i la cultura.”
Jean-Jacques Thillet, en el seu llibre La météo de montagne (1997), ha definit quatre factors a partir dels quals s’estabilitza l’atmosfera i altres tres que en determinen la inestabilització.
L’evapotranspiració potencial es defineix com la màxima pèrdua teòrica d’aigua en el medi per evaporació directa i transpiració de les plantes, això és, la pèrdua hídrica en el supòsit que puguem subministrar aigua suficient en tot moment a una porció de sòl i a una coberta vegetal que, gràcies a aquesta aportació, ha de beneficiar-se d’un desenvolupament òptim.
Pàgina 3 de 5