Un indicador bioclimàtic és un testimoni deixat per un tipus de vegetació determinat amb relació a les condicions climàtiques i/o ambientals del sector on s’inscriu aquesta vegetació. Les comunitats i les espècies vegetals constitueixen per tant estacions tipus que ens informen de les característiques del medi climàtic en un sentit ampli, i del medi microclimàtic molt en particular.
L’augment de la massa forestal constitueix un fenomen que s’observa avui dia en la major part de les contrades dels nostres territoris i que està relacionat, sobretot, amb un cessament de la pressió antròpica per reculada, i fins i tot abandonament, de les activitats agropecuàries i tradicionals que en altres èpoques actuaven d’elements constrenyedors del bosc.
Hem dit, en diferents textos de l’apartat Sabíeu que...? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia, del web www.pirineuandorra.net, que la fageda és present al vessant nord dels Pirineus, juntament per la presència de boires orogràfiques molt freqüents, per unes precipitacions abundants i regulars.
En aquest text exposarem algunes idees que ens ajudaran a entendre el mapa sinòptic d’altura i que ens proporcionaran una coneixement més precís d’algunes situacions que a partir del simple mapa de superfície resulten molt difícils de definir.
Una tempesta pot definir-se com una manifestació elèctrica brusca de l’atmosfera caracteritzada per un o diversos llamps, llampecs, trons, acompanyats sovint de xàfecs i, a vegades, de calamarsa, fins i tot de pedra, i de ràfegues fortes o molt fortes de vent i, en la seva fase final, freqüentment, d’un descens sobtat de la temperatura.
Mitjançant una breu correspondència establerta amb Météo Tarbes (Alts Pirineus) a començaments de juny del 2016, vaig poder veure satisfet algun interrogant que tenia sobre la pluviositat d’Aulus-les-Bains i de la vall del Garbet (meitat occidental dels Pirineus de l’Arieja).
Un front pot definir-se com la superfície de discontinuïtat que manté separades dues masses d’aire de característiques higrotèrmiques diferents. Intersecat sobre la superfície terrestre, en un mapa el front apareix com una línia, però es prolonga cap amunt en forma de superfície inclinada, de manera que l’aire fred, més dens i més pesat, se situa al dessota de l’aire càlid més lleuger.
Oferim en aquest text la definició de cadascun dels deu gèneres de núvols reconeguts internacionalment, tot indicant prèviament si el núvol és propi d’una altitud alta (entre els 5 i 13 km d’altitud a les nostres latituds), mitjana (entre els 2 i 7 km d’altitud) o baixa (menys de 2 km d’altitud) i la seva constitució física més habitual.
L’escala de Beaufort és una escala utilitzada per mesurar la força del vent. Ideada per l’almirall britànic Francis Beaufort cap al 1805, es basava en les maniobres que, segons el vent que bufava, havien de fer-se en l’aparell dels vaixells de vela (Llaugé, 1986). Actualment es caracteritza, a la mar, per l’alçada de les onades, i a terra pels efectes sobre elements com fulles, branques, arbres, edificis, etc.
Una vegada descrits els deu gèneres nuvolosos reconeguts internacionalment (vegi’s el text d’aquest apartat Sabíeu que intitulat La descripció dels deu gèneres de núvols), podem avançar en el reconeixement de les modalitats de núvols baixant a una escala de més detall que ens porti a considerar les espècies i les varietats nuvoloses, així com d’altres tipus de nuvolositat més específics propis de la classificació internacional dels núvols.
Els processos que ocasionen en el si de l’atmosfera la formació de núvols són, principalment, els ascensos de l’aire. Al seu torn, aquests ascensos s’expliquen per quatre mecanismes fonamentals: la convecció, l’orografia, les depressions atmosfèriques i els fronts (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995).
Observats des de la superfície terrestre, els núvols es poden classificar segons quatre criteris fonamentals: la constitució física, l’evolució, l’altitud i la relació entre la dimensió vertical i l’extensió horitzontal (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995).
Pàgina 2 de 5