Respecte del que hem dit en d’altres textos de l’apartat Sabíeu que? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia, del web pirineuandorra.net, volem aportar, en el document que oferim a continuació, més informacions a l’entorn del tema de la humitat relativa de l’aire al Pirineu andorrà, en particular fer la comparació entre els sectors més enlairats del país i els fons de vall; això amb vista a tenir un coneixement més aprofundit sobre aquest aspecte del clima de casa nostra.
Pel que fa als sectors andorrans de l’alta muntanya, per sobre del límit del bosc, en el que hom anomena l’estatge alpí, hem d’assenyalar, primer de tot, com a fet característic, que la humitat relativa de l’aire hi oscil·la, moltes vegades, entre valors gairebé extrems en intervals curts de temps. Un dia en què les humitats relatives hi són les extremes per la banda alta pot anar seguit d’un altre dia amb uns percentatges higromètrics molt baixos. Fins i tot, les variacions poden ser molt brusques dins d’un mateix dia. Això posa de manifest la rapidesa amb què solen canviar les condicions del temps meteorològic a l’alta muntanya.
En períodes de nuvolositat abundant i persistent als cims andorrans i a les carenes, l’alta muntanya sol presentar, especialment a les nits i a les matinades, unes concentracions del vapor d’aigua atmosfèric que són saturants (humitat relativa del 100%) o gairebé saturants.
Això contrasta amb el que ocorre quan hi ha situacions de temps anticiclònic amb un ambient serè, en què, tant a l’estiu com a l’hivern, els valors diaris de la humitat relativa mínima de l’aire resulten, a les parts més altes del territori andorrà, sovint molt baixos, amb freqüència inferiors al 10%, i fins i tot, en els casos extrems, inferiors al 5%. L’hivern és l’època en què, d’una manera més assídua, solen baixar més a l’alta muntanya els percentatges higromètrics, fet que té lloc particularment en situacions d’inversió tèrmica, amb aire més calent als nivells altitudinals superiors que contrasta amb les condicions relativament més fredes que es donen a les fondalades, on la humitat acostuma a ser, en aquests casos, més elevada.
A les parts baixes del territori, la caiguda de la humitat relativa de l’aire per sota del 10% també es produeix, però resulta un fenomen menys freqüent que a l’alta muntanya, ja que la presència d’una massa boscosa important hi atenua els mínims extrems pel que fa a aquest paràmetre meteorològic.
Quan més solen baixar les humitats diàries als fons de vall andorrans és en situacions de föhn provocades pels “vents de port”, vents de nord. Aleshores, sí que, de vegades, aquestes humitats poden situar-se per dessota del llindar crític del 5%.
Encara que les situacions d’una humitat relativa màxima a l’alta muntanya no tenen pràcticament efecte, almenys clarament perceptible, sobre l’ésser humà, perquè es donen en indrets deshabitats, sí que, des del punt de vista de la seva presència espacial, hi tenen una significació, car s’estenen per un percentatge important del territori, tot resseguint els arcs muntanyosos a manera de cordons o de dits. Això es produeix els dies en què aquests arcs muntanyosos resten coberts per masses de núvols, i amb més freqüència durant les hores nocturnes, ja que és aleshores quan el descens tèrmic permet que, amb una humitat ambiental elevada, s’assoleixi més fàcilment el punt de saturació del vapor d’aigua. Convé indicar així mateix que, respecte del vessant mediterrani, al sector també andorrà del vessant atlàntic les boires freqüents fan que hi hagi més dies amb unes humitats relatives de l’aire que són saturants o, en tot cas, molt altes tota la jornada.
Nota final: a fi de tenir una visió estadística més completa de tot el que hem dit aquí, hom pot consultar el web meteorològic del Govern andorrà www.meteo.ad, concretament la secció de “Climatologia” amb les dades, per exemple, de les estacions meteorològiques d’altitud de les fonts d’Arinsal (2.681 m d’altitud), de la tossa dels Espiolets (2.446 m), de Perafita (2.402 m) i de Sorteny (2.271 m), i de les estacions de fons de vall de la borda del Vidal (873 m), de la Margineda-FEDA (950 m), del roc de Sant Pere (1.113 m) i de la central de FEDA (1.135 m). I pel que fa al sector del vessant atlàntic, les dades de l’estació de la Solana, a 2.470 m d’altitud.
(document creat i pujat a la xarxa l’abril del 2022 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg