Les brises de vall o ascendents, pròpies de les àrees amb una orografia fortament irregular i que tenen lloc particularment a les hores diürnes, sobretot de l’època càlida de l’any, en resposta a un escalfament més ràpid i més intens dels vessants respecte dels fons de vall, generen sovint nuvolades convectives importants en els flancs de les muntanyes.
En aquests flancs més exposats a la insolació l’aire esdevé menys dens i s’hi poden produir forts ascensos de l’aire, amb un efecte d’aspiració de l’aire que prové del fons de vall i que alimenta els mateixos corrents ascendents.
Al vessant sud pirenaic, i per tant també a la conca del Valira, aquest mecanisme resulta especialment efectiu, ja que la direcció en què s’estableix el descens de la pressió atmosfèrica local per l’escalfament desigual dels flancs de la muntanya i dels fons de vall coincideix amb la direcció de les valls en sentit ascendent. Això fa que la força ascensional dels corrents aeris al llarg de l’eix de les valls tingui més vigor. La rampa ascendent que proporciona el relleu actua de llançadora per a l’aire que és atret des dels vessants superiors de la muntanya sotmesos a un escalfament solar més intens.
Dins les valls del Valira, l’efectivitat de les brises ascendents per generar nuvolades convectives i precipitacions mostra també diferències notables. Val tan sols, per exemple, comparar el comportament d’aquestes brises entre les dues valls principals, la del Valira del Nord i la del Valira d’Orient.
Així, la linealitat sud-nord més marcada del recorregut a la vall del Valira del Nord per a les brises de vall o ascendents (en condicions anticiclòniques) acaba segurament afavorint el desenvolupament vertical de grans cúmulus i de cumulonimbus (castells, en el parlar andorrà d’abans) a la zona del Serrat, on la muntanya de Besalí els faria de rampa final. Per contra, al Valira d’Orient, on la vall principal, en sentit ascendent, presenta una disposició en arcada d’oest a est, les brises de la vall central es veuen obligades a girar gairebé 90º a l’esquerra per encarar-se cap a les valls situades al nord, fet que genera una turbulència en les confluències i, per tant, la pèrdua de velocitat en el moment d’encarar el tram final a la vall lateral (la Vall del Riu, Ransol, Incles) (Jordi Deu, enginyer agrònom d’Andorra).
L’increment de la turbulència en el gir resulta de la diferència de recorregut de l’aire, i això crea una depressió en la zona interior de la corba, i una sobrepressió en la banda contrària (camí llarg), que determina que es formi un remolí en la zona tancada. El fenomen és semblant al de la formació d’un toll d’aigua en un riu. Aquest “entollament” de l’aire es produeix d’una manera més efectiva a la vall del Valira d’Orient i explica que les brises ascendents o de vall hi perdin habitualment força i que, per tant, les nuvolades convectives que s’hi poden generar hi tinguin per regla general un desenvolupament més limitat en comparació amb les que es formen a la capçalera del Valira del Nord. D’aquí que les precipitacions susceptibles de derivar-se d’aquestes brises puguin ser més efectives al Valira del Nord que al Valira d’Orient.
Les brises de vall poden ser un factor decisiu en la formació de precipitacions especialment intenses quan venen reforçades per factors com l’aportació d’humitat en superfície o l’arribada d’aire fred en altura.
Notes addicionals: si bé la formació de tempestes i de xàfecs estivals per l’acció de les brises de vall pot sermés important, com hem dit, a la vall del Valira del Nord que a la del Valira d’Orient, el sector que correspon al circ de Grau Roig, a la capçalera del riu Valira d’Orient, constitueix un lloc on les tempestes i els xàfecs de l’estiu hi tenen, també, la seva particular importància, en la qual cosa intervenen d’altres factors al marge de les brises ascendents. El circ de Grau Roig, a la porció est d’Andorra, representa una àrea important de convergència de fluxos d’aire de diversa procedència i, a més, la notable obertura d’horitzons fa que la insolació hi sigui destacada. Tot això afavoreix al sector els ascensos de l’aire i la formació de cèl·lules convectives potents. Per altra part, en aquest sector de la porció oriental d’Andorra probablement es poden rebre, amb més nitidesa, les aportacions d’humitat de la Mediterrània, un mar que genera en època estival una massa d’aire càlida i molt humida, per tant inestable en contacte amb relleus propers.
Un altre sector de la conca del Valira d’Orient on els fenòmens d’inestabilitat i les tempestes, no vinculats exactament amb les brises diürnes ascendents, resulten especialment importants el constitueix el quadrant nord-oriental del territori andorrà. En aquest sentit, les tempestes i les fortes precipitacions estivals que poden enregistrar-se al sector de la tossa dels Espiolets, de Ransol o de Sant Pere del Tarter i, en general, a tot el quadrant nord-oriental d’Andorra són producte, freqüentment, de l’aire fresc i humit provinent del vessant francès que troba una entrada franca a través de la vall d’Incles i que entra en contacte amb l’aire més càlid de les valls del Valira. A causa d’aquest mecanisme, el sector referit podria ser, també, un dels que rep més precipitació en època estival al Pirineu andorrà. L’aire fresc de la façana septentrional pirinenca és atret, en resposta a un gradient de pressió, per l’aire més càlid de la façana meridional i es genera, d’aquesta manera, una zona de convergència que accentua la inestabilitat. A la cara nord, la situació, freqüent, d’una calma atmosfèrica que es deriva dels estrats horitzontals de capes de núvols relacionats amb la boira orogràfica contrasta sovint amb l’ambient més convectiu, d’uns ascensos tèrmics molt habituals, de la cara sud.
La discontinuïtat o frontera que es crea entre l’aire més fresc i més humit de la cara nord pirinenca i l’aire més càlid i més sec del vessant ibèric valirenc i que és la responsable de l’aparició d’un fort gradient higrotèrmic en el punt de contacte o vora del límit entre els dos vessants intensificaria i faria més freqüents les precipitacions en els sectors andorrans propers o relativament propers a la divisòria d’aigües amb la conca de l’Arieja.
(document creat i pujat a la xarxa l’agost del 2021 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg