5. Els factors climàtics de sectors molt delimitats en l’espai: un enfocament microclimàtic
Juntament amb els factors macroclimàtics o a gran escala (latitud, posició geogràfica) i els factors topogràfics (contrastos altitudinals, relleu), podem considerar un altre grup de factors que tenen una incidència sobre les condicions higrotèrmiques del sòl a nivell molt local i sobre la capa d’aire immediatament en contacte amb la superfície del terreny. Aquests factors climàtics que corresponen a indrets molt localitzats en l’espai reben el nom de factors microclimàtics.
Els microclimes que se’n deriven són el resultat, lògicament, de la convergència del macroclima, del mesoclima i del topoclima i de les condicions climàtiques a una escala espacial molt restringida. Cal assenyalar, com a exemples de microclima en un territori pirinenc com Andorra, el microclima d’un bosc, el d’un prat, el d’una tartera, el d’un estany, el de la riba d’un riu o el d’una congesta. Com es pot veure, es tracta de característiques climàtiques molt vinculades a la naturalesa de la coberta local del terreny.
Amb relació als climes microescalars que podem identificar al Principat podem assenyalar, en forma de síntesi, algunes coses interessants:
Pel que fa a les superfícies boscoses, l’estructura vertical del bosc determina en bona mesura el microclima forestal. Bàsicament, la incidència d’un bosc en el clima pot explicar-se en funció de la seva geometria, de les seves característiques morfològiques, la mida, el grau de cobertura i l’estratificació (Barry i Chorley, 1985). La mida dels arbres, però també el grau d’uniformitat de les alçades d’aquests arbres, tenen lògicament una importància molt gran. L’amplitud de les capçades té igualment un paper destacat en el sentit de representar una obstrucció als intercanvis d’energia i de radiació (Barry i Chorley, 1985).
L’albedo d’un bosc de coníferes com els que tenim, per exemple, a Andorra, se situa entre el 8 i el 14% del total de la radiació solar incident. Per a les masses forestals caducifòlies, l’albedo oscil·la entre un 12 i un 18% (Barry i Chorley, 1985).
Pel que fa a la penetració de la llum, en un bosc de bedolls penetra entre un 50 i un 75% de la llum exterior, en un bosc de pins entre un 20 i un 40% i en una avetosa entre un 10 i un 20%. Aquest fet té uns efectes importants que consisteixen a reduir la durada del dia. En els boscos caducifolis, més del 70% de la llum penetra a l’època en què els arbres no tenen fulles (Barry i Chorley, 1985).
Un altre efecte important dels boscos en el clima és la intercepció dels corrents d’aire i la reducció de la velocitat del vent, més efectiva com més atapeïda resulta la massa d’arbres.
Amb relació a la humitat ambiental registrada als boscos, cal ressenyar tres aspectes fonamentals:
· Uns nivells de l’evapotranspiració potencial més reduïts en un bosc, pel fet que a l’interior del bosc la durada i la quantitat de la insolació són més reduïdes, la velocitat del vent hi resulta més baixa i les temperatures màximes no hi són tan altes.
· Una humitat relativa de l’aire generalment més alta que a les àrees obertes, la qual s’incrementa amb la densitat de la vegetació i l’ombra.
· La capçada dels arbres intercepta una certa quantitat del total de la precipitació. La mitjana d’intercepció de precipitació per part dels pins en països temperats és del 30%.
Amb relació a l’ambient tèrmic, els boscos efectuen una regulació local de les temperatures. L’entrada més limitada de radiació solar, la reducció de la força del vent, l’elevada humitat ambiental a l’interior del bosc, el refredament important durant les hores diürnes per evapotranspiració i les restriccions al moviment vertical de l’aire determinen que a les masses boscoses s’atenuïn els extrems diaris de la temperatura.
Pel que fa als indrets rocosos, podem esmentar també algunes coses amb relació a la seva influència sobre el clima local:
Als sectors rocosos dels solells poden donar-se fortes oscil·lacions de temperatura entre el dia i la nit, a causa d’una coberta vegetal migrada i poc densa, que hi facilita una forta incidència de la radiació solar durant el dia i un refredament acusat durant la nit per pèrdua de calor del rocam.
L’escalfament de l’aire en contacte directe amb el substrat és més acusat en els sectors constituïts per roques fosques, com les àrees pissarrenques i esquistoses, que no pas sobre les roques de tons clars, com les granodiorites de la porció sud-oriental d’Andorra, a causa de la capacitat més gran d’absorció de la radiació solar en els materials foscos.
La duració i l’alçada de la coberta de neu condicionen també el clima d’un determinat indret. Podem parlar d’un doble efecte contraposat de la coberta nival. D’una banda, les dificultats de la capa nevosa per absorbir i retenir calor, derivades de: a) la gran reflectivitat de la neu, en especial de la neu recent (80-90% d’albedo); b) el fet que la neu, en comportar-se com un “cos negre”, irradiï fort vers l’espai, sobretot quan l’aire és molt sec (Thillet, 1997); c) el refredament addicional per evaporació de la superfície de la neu en contacte amb l’aire sec (Thillet, 1997). Però com a compensació a tot això, la presència d’una capa de neu important atenua els contrastos de temperatura i aporta a certs vegetals, com per exemple el neret o abarset (Rhododendron ferrugineum), una protecció contra les glaçades intenses.
Tota aquesta formulació per a l’examen dels microclimes del nostre país podria incloure, també, com a informació complementària, el clima parcialment modificat, per causa antropogènica, de l’aglomeració urbana central del Principat (aglomeració d’Escaldes-Andorra la Vella), fet que ens permetria de distingir una àrea del país més o menys extensa amb unes característiques microclimàtiques relativament condicionades pels elements urbans (ciment, asfalt, calor antropogènica, pol·luents atmosfèrics). L’adopció d’aquest enfocament hauria de permetre la nostra exposició d’entroncar amb la línia de recerca del clima que fa referència als climes urbans.
El fenomen més palès i més ben estudiat de la incidència de la urbanització sobre el clima és el de l’illa de calor (Martín-Vide i Olcina, 2001). Aquest concepte serveix per indicar que les temperatures dels medis urbans resulten superiors a les de l’entorn rural o menys urbanitzat circumdant, un increment tèrmic explicable, entre d’altres, per: a) l’acumulació més gran de calor a les ciutats (amb la producció de calor antropogènica i l’increment, a causa dels pol·luents atmosfèrics, de la radiació d’ona llarga que és absorbida i retornada a la superfície); b) les dificultats d’alliberar la calor durant la nit a causa de la captura energètica que fan el ciment i el formigó i c) les limitacions a l’evaporació a causa de la impermeabilitat de la superfície urbana amb la reducció consegüent de la capacitat del sòl per refredar-se (Martín-Vide i Olcina, 2001).
Seria interessant realitzar observacions i estudis que permetessin de conèixer en quin grau es manifesta el fenomen de l’illa de calor a l’aglomeració urbana central del nostre país i veure quines són les situacions sinòptiques que poden afavorir el fenomen. L’interès d’aquesta recerca es fa evident tenint en compte que gran part de la població del Principat habita o fa vida en aquesta àrea urbana central i que els nivells de confort i de qualitat de vida ambiental dels seus ciutadans poden estar condicionats pel microclima generat per una possible illa de calor.
Bibliografia
- BARRY, R. G. i CHORLEY, R. J. (1985). Atmósfera, tiempo y clima. Barcelona: Ediciones Omega.
- CAPEL MOLINA, J. J. (1981). Los climas de España. Vilassar de Mar (Barcelona): Oikos-tau.
- ESTEBAN, P., JONES, P. D., MARTÍN-VIDE, J. i MASES, M. (2005). “Atmospheric circulation patterns related to heavy snowfalls days in Andorra. Pyrenees”. A: International Journal of Climatology, 25, pàg. 319-329.
- LÓPEZ GÓMEZ, A. (1986). “El clima”. A: Geografía general de España, de Manuel de Terán, L. Solé Sabarís i J. Vilà Valentí, pàg. 139-170. Barcelona: Ariel.
- MARTÍN VIDE, J. (1991). “Rasgos singulares de la pluviometría gaditana”. A: Cuadernos de Geografía y Ordenación del Territorio, 2, 11-20. Universidad de Cádiz.
- MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (2001). Climas y tiempos de España. El libro universitario. Madrid: Alianza Editorial.
- RASO, J. M. (1991). “Clima”. A: Atlas d’Andorra. Coordinador: Antonio Gómez Ortiz. Govern d’Andorra: Conselleria d’Educació, Cultura i Joventut.
- RASO, J. M. (1999). El clima d’Andorra. Monogràfics de Geografia, núm. 5. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.
- SACASAS, J. (1999). Meteorologia del Pirineu català. Llibre de motxilla, núm. 62. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
- STRAHLER, A. N. (1984). Geografía Física. Barcelona: Ediciones Omega.
THILLET, J. -J. (1997). La météo de montagne. Les Guides du Club Alpin Français. París: Éditions du Seuil. - TRAPERO, L. i ESTEBAN, P. (2011). “Modelització d’episodis de nord a Andorra utilitzant el model mesoescalar WRF”. A: Actes de les 4es Jornades Tècniques de Neu i Allaus, 25, 26 i 27 de maig del 2011. Vielha i Mijaran, Val d’Aran.
(document creat i pujat a la xarxa el gener del 2013 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg