Testimoniatge de LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]
El retrat aquí reproduït mostra bé els seus trets fisonòmics. Era de mitjana estatura, més aviat alt, de complexió robusta, una mica encorbat d’espatlles. Tenia un tracte correcte, un xic cerimoniós; concret de paraula i lògic de pensament, i d’una mirada viva i profunda, amb uns ulls petits per davall d’un front ample amb profundes entrades.
Vestia sempre de fosc i correctament habillat, amb els vestits un xic desllustrats. Malgrat els anys que vivia a Catalunya a penes parlava la nostra llengua, però la comprenia bé i l’apreciava; un xic millor enraonava en castellà, però no s’havia després dels girs i de l’accent francesos. S’expressava amb suavitat i una certa lentitud, potser per estar obligat a la traducció.
La seva residència a Sant Boi era causa que no vingués massa sovint a Barcelona, però quan ho feia venia a la Universitat a consultar llibres o parlar de temes científics amb el Dr. Marcet o amb mi (Solé-Sabarís), o alguns del Laboratori de Geologia, quan gosàvem posar-hi cullerada. Apart de les converses científiques, no es franquejava massa. Recordo únicament que un bon dia em comunica amb satisfacció que ja havia pogut retornar al seu país després de tants anys d’absència. En un dels seus darrers treballs publicats (1931) dóna la seva residència, diem-ne oficial, a La Baule. Aquestes relacions difícils amb França segurament li havien de donar una certa inseguretat, a més de dificultats econòmiques que segurament havia de suportar. He estat testimoni del refús d’alguns col·legues francesos a la seva amistat i crec que el primer francès que trencà el glaç fou el professor Faucher, de Toulouse, durant una de les seves visites a Barcelona. Probablement per les circumstàncies al·ludides decidí de cursar la carrera de Medicina, estudis que seguí entre 1924-25 i 1930-31, després d’haver convalidat el seu títol de batxiller per d’homòleg espanyol. A l'Institut Balmes el 1926-27 aprovà l'idioma alemany. Però crec que no arrivà a exercir mai de metge. D’aquesta faceta de la seva activitat resta la publicació d’una Embriologia comparada.
Entre els geòlegs del seu temps, la influència dels textos de Chevalier fou important, com dedueixo que degué ésser-ho per En Marcet. Es pot dir que clou una època, la de la morfotectònica estructural, interpretadora dels trets del relleu en funció de la resistència diferencial del rocam i de les estructures tectòniques, plecs i falles. Entre els anys 1920 i 1936 aparegueren unes quantes obres de geografia signades per Marcel Chevalier que assoliren àmplia difusió i popularitzaren aquest nom més enllà dels medis estrictament especialitzats. El patronat de la Universitat Autònoma el nomenà professor de Geografia Física a la Facultat de Lletres, des d'on, amb el seu mestratge i les seves publicacions, exercí una influència important en la geologia catalana. Després, a conseqüència de la guerra civil, el seu nom desaparegué del panorama català sense haver estat objecte del més petit comentari. Únicament la Gran Enciclopèdia Catalana recollí unes poques dades biogràfiques d’en Lluís Solé-Sabarís.
[1]*Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
