La radiació solar incident, d’ona curta, en la superfície terrestre és de dos tipus: radiació directa i radiació difusa. La radiació directa és la que prové directament del disc solar, quan es veu l’astre del dia.
Fotografia 02 d’octubre 2011 per Marius Turu
En una jornada amb núvols, que oculten el sol, també ens arriba radiació, però es tracta de radiació difusa.
La difusió és la dispersió de la radiació en totes direccions, provocada per les molècules de l’aire i les partícules sòlides i líquides atmosfèriques, les quals actuen com a fonts puntuals en rebre ones electromagnètiques (Martín-Vide, 1991).
La difusió és altament selectiva quant a la longitud d’ona de la radiació. En aquest sentit, les molècules dels gasos atmosfèrics difonen més la llum de l’espectre visible corresponent a l’ona curta que la llum vermella, d’ona llarga, i això explica el color blau habitual del cel durant el dia.
En un dia amb cel serè, la radiació difusa és d’un 15 a un 25% de la radiació solar incident en la superfície. En un de cobert, representa pràcticament el 100% de la radiació solar rebuda (Martín-Vide, 1991).
Bibliografia
- MARTÍN VIDE, J. (1991). Fundamentos de climatología analítica. Espacios y sociedades, núm. 5. Madrid: Editorial Síntesis.
(document creat i pujat a la xarxa el setembre del 2004 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg