Si, per fer-ho senzill a l’ampli públic i als escolars, haguéssim de catalogar el clima de les valls andorranes del Valira entre un ventall de quatre possibilitats que inclogués les categories de clima marítim, de clima submarítim, de clima subcontinental i de clima continental, l’autor d’aquest text es decantaria per la categoria de clima subcontinental.
Les raons per les quals ens inclinem per una definició genèrica de subcontinental en relació al clima de les valls valirencoandorranes ens remeten bàsicament a la mateixa configuració i posició d’aquesta conca del Valira dins l’àmbit geogràfic dels Pirineus.
En efecte, la situació d’Andorra en el tram central-oriental del vessant sud dels Pirineus, amb l’excepció del sector de l’Arieja, i el fet de tractar-se d’un territori, l’andorrà, pràcticament encerclat per relleus importants determina que el país, en el seu flanc ibèric, no rebi d’una manera nítida les influències de l’aire humit marítim, ni de l’Atlàntic ni de la Mediterrània. Això té un seguit de repercussions notables sobre diferents aspectes del clima local: repercussions pluviomètriques, higromètriques, termomètriques, amb la seva incidència corresponent en la vegetació, l’element del paisatge més sensible als factors climàtics.
Per saber com l’autor interpreta tots aquests components que deriven cap a una definició de subcontinentalitat climàtica, el lector pot consultar, per exemple, els textos de l’apartat El temps (subapartat Per a tothom) que porten per títol “Una definició i classificació climàtiques del Pirineu andorrà” i “Peculiaritats de la continentalitat tèrmica a la conca andorrana del Valira”, d’aquest web de la Fundació Privada Marcel Chevalier.
Nogensmenys, pot sorprendre que el clima de les valls del Valira pugui tenir, també, uns trets de submaritimitat, menys accentuats que els de la subcontinentalitat, però que en són el complement per l’efecte contraposat que produeix en aquest àmbit territorial l’alternança de tongades de temps estable i força sec o molt sec amb d’altres caracteritzades per la inestabilitat i per l’ambient bastant humit, que, alguns cops, poden prolongar-se durant un cert nombre de dies seguits. Principalment, això té lloc amb situacions persistents de penetració d’aire humit del quart quadrant (nord-oest), i sobretot amb situacions del sud, ja que les valls valirenques es troben exposades d’una manera favorable als fluxos humits i a les pertorbacions de procedència meridional. I a més cal afegir la freqüència força alta dels dies de precipitació, així com el fet que sovintegin els intervals amb cel ennuvolat i fins i tot cobert. Tot plegat contribueix a donar una perceptible pinzellada marítima a les atmosferes andorranes, que serveix de contrapunt a la tendència més marcada o dominant d’una certa continentalitat.
A l’últim, i per continuar remarcant la subcontinentalitat climàtica prevalent del territori andorrà dels Valires, exposarem un aspecte com és un índex tèrmic, en concret el conegut índex de continentalitat de Gorezynski, definit per la fórmula següent:
K= (1,7·A/sin θ) – 20,4
en la qual:
K és l’índex,
A, l’amplitud tèrmica mitjana anual (o diferència entre la temperatura mitjana del mes més càlid i la temperatura mitjana del mes més fred), i
θ, la latitud del lloc pres en consideració.
Per a les estacions meteorològiques andorranes de Ransol i d’Escaldes-central hidroelèctrica, ambdues en fons de vall, l’índex de Gorezynski obtingut per a valors termomètrics mitjans referits al trentenni 1981-2010 és de 20,8 i de 21,9, respectivament.
En una regionalització de la península Ibèrica segons l’índex de Gorezynski, com la feta per Font Tullot (1983), en què es ressaltin els índexs de 10, de 20 i de 30, de manera que per sota de 10 les condicions hi resulten clarament oceàniques, per sobre de 20 netament continentals i extremament continentals quan se supera el llindar de 30, sembla quedar ben palesa, d’acord amb els valors de Ransol i d’Escaldes-central hidroelèctrica, que les valls del Valira es decanten, des d’un punt de vista tèrmic, cap a unes condicions netament continentals, o almenys subcontinentals, tal com hem vingut subratllant en diferents textos del nostre web.
Biblografia
-
FONT TULLOT, I. (1983). Climatología de España y Portugal. Madrid: Instituto Nacional de Meteorología.
(document creat i pujat a la xarxa el juliol del 2020 i actualitzat)
Joan Estrada
Geògraf i climatòleg