MARCEL CHEVALIER (1876-1945)

Un testimoni de la primera meitat del s.XX

Basat en l’escrit de LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]

Marcel Chevalier, de nacionalitat francesa, naixé el 10 de novembre de 1876 a Nantes (Pays de la Loire). Cursà el batxillerat clàssic a Rennes fins el 1897 i el curs 1898-99 ingressà a la facultat de Ciències de la Sorbona.
Per l’època i orientacions que segueix no és alié a l’escola tot just iniciada aleshores pel professor de Martonne, si més no quant a la doctrina d’aquest il·lustre geògraf. Com a font d’orientació dels seus estudis cita el tractat de Geografia Física d’aquest autor a més de l’obra de La Noe i de Margerie: Les formes du terrain [2]. Però els seus professors a París declara que foren Émile Haug (1861-1927), professor a la Sorbona de 1908 a 1911, Albert de Lapparent (1839-1908) professor de l’Institut Catòlic de París des de 1875 i del qual diu en 1910 que «és el més il·lustre dels geòlegs francesos», Louis Gentil (1868-1925), professor de la Sorbona des de 1902 i Charles Vélain (1845-1925), a la Sorbona des de 1868 i titular des de 1894 de la càtedra de Geografia Física fundada per ell mateix el 1886. A partir de 1901 Chevalier figura com «préparateur» de la càtedra darrerament regentada per Vélain, geòleg destacat, coneixedor d’alguns països volcànics, fundador de la Revue de Géographie i un dels redactors del consell de publicació dels Annales de Géographie. En motiu d’una estància amb la seva mare als Pirineus Orientals, tot just acabada la llicenciatura de Ciències, el trobem a Andorra al 1905. Pau Vila explica el seu encontre a l’hotel Oros d'Encamp, afectat als anys 60 per una riada de la Valira. Seria una migdiada d’estiu de l’any 1910, i al menjadoret de la fonda d’aleshores hi havia, entre els pocs hostes, un jove francés, desconegut, amb el cap embolicat amb un tovalló per tal de qué no el molestessin les mosques; no es digueren res, però anys després havien d’ésser amics i col·laboradors en diverses empreses. Aquell jove francés era Marcel Chevalier, pensionat durant cinc anys consecutius pel govern francés per a estudiar les valls d'Andorra i n’aixecava un mapa a escala 1:40.000, l’únic que hi hagué fins al 1976, a la vegada que investigava la geologia de la contrada. La Gran guerra el sorprengué fent aquesta feina, i no sentint-se amb afeccions bèl·liques renuncià matar alemanys i se’n vingué més tard a Barcelona, on visqué exiliat a la torre Figueres de Sant Boi de Llobregat fins al 1936. Però, des de la seva arribada a Barcelona, Chevalier resta incorporat a la ciència catalana, amb intercanvis freqüents amb els geòlegs catalans: Cazurro, Faura i Sans, Font i Sagué, i més tard amb Jaume Marcet i Riba, a través del qual en Lluís Solé i Sabarís el va conèixer. Assistia als cursos i conferències del Centre Excursionista de Catalunya i a les sessions de la Institució Catalana d'História Natural, en el butlletí de la qual publicava alguns articles, així com en la revista «Ciència». També publica algunes obres generals sobre Geografia Física i Geologia de Catalunya a l'Editorial Barcino i a la Dalmau Carles de Girona. Fou professor de la Universitat Autònoma des de 1933 a 1936/37. La guerra civil a Espanya l’obligà retornar al seu país, però malhauradament els seus papers es varen perdre a l’ultima guerra mundial amb un bombardeig de Nantes, ciutat on morí el 1945. Alguns altres que, en anar-se’n a Franca, havien restat a Barcelona, han pogut ser rescatats i conservats a l’arxiu del Departament de Geomorfologia i Tectònica de la Universitat per en Lluís Solé-Sabarís.


[1]*Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
[2] Noë, Gaston de la, i Margerie, Emmanuel de (1888), Imprimerie Nationale, París, 205 pp

Testimoniatge de LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]

Marcel ChevalierEl retrat aquí reproduït mostra bé els seus trets fisonòmics. Era de mitjana estatura, més aviat alt, de complexió robusta, una mica encorbat d’espatlles. Tenia un tracte correcte, un xic cerimoniós; concret de paraula i lògic de pensament, i d’una mirada viva i profunda, amb uns ulls petits per davall d’un front ample amb profundes entrades.

Vestia sempre de fosc i correctament habillat, amb els vestits un xic desllustrats. Malgrat els anys que vivia a Catalunya a penes parlava la nostra llengua, però la comprenia bé i l’apreciava; un xic millor enraonava en castellà, però no s’havia després dels girs i de l’accent francesos. S’expressava amb suavitat i una certa lentitud, potser per estar obligat a la traducció.

La seva residència a Sant Boi era causa que no vingués massa sovint a Barcelona, però quan ho feia venia a la Universitat a consultar llibres o parlar de temes científics amb el Dr. Marcet o amb mi (Solé-Sabarís), o alguns del Laboratori de Geologia, quan gosàvem posar-hi cullerada. Apart de les converses científiques, no es franquejava massa. Recordo únicament que un bon dia em comunica amb satisfacció que ja havia pogut retornar al seu país després de tants anys d’absència. En un dels seus darrers treballs publicats (1931) dóna la seva residència, diem-ne oficial, a La Baule. Aquestes relacions difícils amb França segurament li havien de donar una certa inseguretat, a més de dificultats econòmiques que segurament havia de suportar. He estat testimoni del refús d’alguns col·legues francesos a la seva amistat i crec que el primer francès que trencà el glaç fou el professor Faucher, de Toulouse, durant una de les seves visites a Barcelona. Probablement per les circumstàncies al·ludides decidí de cursar la carrera de Medicina, estudis que seguí entre 1924-25 i 1930-31, després d’haver convalidat el seu títol de batxiller per d’homòleg espanyol. A l'Institut Balmes el 1926-27 aprovà l'idioma alemany. Però crec que no arrivà a exercir mai de metge. D’aquesta faceta de la seva activitat resta la publicació d’una Embriologia comparada.

Entre els geòlegs del seu temps, la influència dels textos de Chevalier fou important, com dedueixo que degué ésser-ho per En Marcet. Es pot dir que clou una època, la de la morfotectònica estructural, interpretadora dels trets del relleu en funció de la resistència diferencial del rocam i de les estructures tectòniques, plecs i falles. Entre els anys 1920 i 1936 aparegueren unes quantes obres de geografia signades per Marcel Chevalier que assoliren àmplia difusió i popularitzaren aquest nom més enllà dels medis estrictament especialitzats. El patronat de la Universitat Autònoma el nomenà professor de Geografia Física a la Facultat de Lletres, des d'on, amb el seu mestratge i les seves publicacions, exercí una influència important en la geologia catalana. Després, a conseqüència de la guerra civil, el seu nom desaparegué del panorama català sense haver estat objecte del més petit comentari. Únicament la Gran Enciclopèdia Catalana recollí unes poques dades biogràfiques d’en Lluís Solé-Sabarís.

[1]*Revista catalana de Geografia,any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.

Extret de LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]

Marcel Chevalier influí fortament en la geologia catalana, però vivint isolat deis ambients del país i estrangers, i havent professat una càtedra només els últims anys d’estada entre nosaltres, i a la Facultat de Lletres, on pràcticament no hi havia geografia, cal preguntar-se com és possible aquesta afirmació. Per apreciar-la amb exactitud cal recordar l’estat de la Geologia i particularment de la Geografia Física a Catalunya en aquella època. Encara que, en iniciar-se les seves recerques a Catalunya, havia de conèixer els creadors de la geologia catalana, el canonge Almera i Lluís Maria Vidal, de l’escola del Seminari, no restaven més que En Faura i Sans[2] i En Josep Ramon Bataller. El primer, per circumstàncies personals, s’havia anat isolant i cada vegada estava menys al dia; per altra part Bataller era molt especialitzat en Paleontologia. A la Universitat, San Miguel de la Cámara es dedicava a Petrografia i únicament Marcet i Riba feia la mena de geologia, relacionada amb la Geografia Física, que podia interessar Chevalier. El seu camp, doncs, estava pràcticament verge, bé que aleshores l’especialització, no tan intensa com posteriorment, permetia que qualsevol geòleg se sentís disposat a opinar sobre aquests temes. Quina era la formació específica de Chevalier? D’antuvi podem afirmar que era un cartògraf relativament bo, com ho demostren els seus mapes d'Andorra i d'Olot[3], els quals reflecteixen, molt millor que els oficials de l’època, els trets morfològics del relleu corresponent. En segon lloc, encara que dedicat a la Geografia Física, principalment a l’aspecte morfològic, posseïa els coneixements geològics i la tècnica del treball de camp suficients per a fer una estratigrafia discreta i interpretar les estructures tectòniques correctament. Però principalment havia rebut una bona formació per a posar de manifest les relacions entre l’estructura i la litologia, amb el relleu; és a dir, la morfologia estructural que era la pròpia de la seva època inicial. Per altra banda estudiava bé els terrenys quaternaris: terrasses, deltes, morrenes, etc., que li ajudaven a comprendre l’evolució del relleu. I, en general, posseïa una bona formació sobre Geografia Física, inclosos els aspectes climatològics. Estava, doncs, en condicions excel·lents per a fer la tasca que havia emprés, que als voltants de l’any 1910 estava molt poc conreada a Catalunya, car els geòlegs, en general, en vivien allunyats, i els escassos geògrafs existents no posseïen la formació adient per a investigar en aquest terreny. Però els seus afanys toparen amb greus dificultats d’informació, mapes, publicacions estrangeres, etcètera, que no estaven al seu abast. Això determinà un defecte de documentació, del qual es ressent sobretot la seva obra més tardana, deficiència que a penes li permetia subsanar la seva preparació inicial i la lectura i interpretació deis treballs d'altri. En els seus escrits es descobreix sovint la falta de coneixença directa i personal de bona part del país, tan difícilment substituïble per res més. Sobretot en una època en que els bons mapes, tant geològics com geogràfics, eren escassos. D’aquí que els seus treballs de síntesi són freqüentment massa teoritzants. Així recordo que, arrel de la publicació amb San Miguel d’un breu estudi del massís del Montgrí, en el qual s’exposava una interpretació totalment nova i que avui està admesa per tothom, diferent a la que ell havia donat en interpretar-lo com un horst tectònic assentat sobre el Paleozoic, terreny que havia confós amb l'Eocé, vaig oferir-li d’anar-ho a veure plegats, cosa que mai no vaig aconseguir. Els seus estudis registren altres fallides semblants per manca d’informació.


[1] Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
[2] En els Estudis Universitaris Catalans hi donà en 1908 dues conferències, com a complement deis cursos que hi professava Font i Sagué, mort el 1910.
[3] El llibre sobre Andorra el dedica, entre altres amics catalans, a Manuel Cazurro i a Faura Sans, el primer deis quals fou un bon quaternarista i investigador de la regió d'Olot.

Segons LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]

Els seus primers estudis tracten del Pirineu: Andorra, Cerdanya, Urgellet i la Garrotxa. Són particularment interessants els publicats sobre Andorra, malgrat que els geòlegs que posteriorment se n’han ocupat els hagin ignorat[2]. Uns són de veritable investigació, com els referents al glaciarisme pirinenc, que descriu amb detall i que posen de manifest la seva influència en la configuració del relleu: circs, valls en forma de cóm, llacs, morrenes, terrasses fluvioglaciars, etc. En aquests treballs interpreta, seguint la cronologia de l’època, l’existència de tres períodes glaciars, basant-se en la morfologia de les valls com en els dipòsits, creença que, si bé avui pot ésser ultrapassada, representa un notable progrés dintre del seu temps. Si més no, és la primera vall del Pirineu català i del vessant sud que disposa d’un estudi detallat. Es de precisió remarcable un dels seus treballs sobre el llac glaciològic d'Engolasters, fet a petició d’una empresa hidroelèctrica i que ha restat inèdit (veure figura).

Té així mateix una obra de conjunt sobre Andorra (1925), tant en l’aspecte físic com l'humá, amb observacions interessants, particularment sobre la vida pastoral. I en l’aspecte geològic posà en evidència els principals trets estratigràfics i estructurals andorrans, aleshores molt desconeguts. Per comprovar-ne la qualitat n’hi ha prou en comparar aquest treball amb la Memòria Oficial espanyola de Thos i Codina, bé que s’hi troba a faltar un bon mapa geològic que sens dubte havia de tenir mig esbossat al 1919, però que no arrivá a publicar mai. Els seus treballs sobre l'Urgellet, publicats el 1909-1910, són d’inferior categoria, car segurament foren fets més depressa o restaren incomplets. De totes maneres reconeix la depressió de la Seu, que interpreta com un llac miocènic, en el que desguassava la Valira en forma de delta. Hi creu representat el Tortonià, el Pontià i el Pliocè, citen abusiu pels escassos nivells fossilífers, únics existents. Entre els seus papers inèdits figura també un mapa topogràfic de l'Urgellet, continuació del d'Andorra, amb indicacions geològiques. Podem concluir que aquests treballs l’acrediten com a primer geòleg quaternarista de Catalunya,i amb una contrastada vocació de divulgar el seu coneixement.

Car, encara que en els seus textos no s’exclou la noció de peneplana, i per tant la del cicle d’erosió, no identifica concretament cap de les bones superfícies d’arrasament existents a Catalunya, ni entreveu la forma de datar-les cronològicament. Era una metodologia que no havia copsat, i que no és fins a partir de la dècada deis anys 30 que aquesta noció fonamental s’introdueix a casa nostra amb els estudies de Birot, Panzer, Solé-Sabarís, etc. Comenta aleshores una altra etapa que podem denominar la morfotectònica genètica, en la qual, ultra els factors estructurals, intervé en l’explicació del relleu l’evolució dinàmica, o sia el desenvolupament deis cicles d’erosió i els moviments en bloc que no deixen la seva empremta en les estructures geològiques, sinó únicament en l’energia de l’erosió i 'per tant en les formes del relleu que aquella condiciona.


[1] Revista catalana de Geografia,any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
[2] Com a cas típic (oblit involuntari?), s'ha d'esmentar el de Margerie (1946), quí en la relació i comentari «in extenso» de la bibliografia pirinenca omet molts dels treballs de Chevalier, àdhuc els publicats en les Actes del XIVé Congrés Geològic Internacional, en el Butlletí de la Societat Geològica de França i a l'Acadèmia de Ciéncies de Paris.

Segons LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]

Si bé els treballs realitzats a lesVall de Valira Lluís Solé i Sabarís li concedeix el títol de primer geòleg quaternarista de Catalunya per la seva qualitat, són en canvi un xic més lleugers els seus estudis sobre Cerdanya. Primerament assimila la depressió cerdana a un sinclinal format pels terrenys terciaris; però posteriorment rectifica aquesta opinió, i la interpreta com una fossa tectònica enfonsada per falles que suposa de traçat radial, com les d’alguna fossa del Tirrè, quan en realitat es tracta de típiques falles perifèriques. Per altra banda, quasi ignora l’existència dels magnífics arcs morrènics de Puigcerdá, els millors de tot el vessant meridional del Pirineu, els quals havia ja reconegut en 1843 l’alemany Max Braun.En canvi els estudis sobre la Garrotxa i la regió volcànica d'Olot revelen una major cura i van acompanyats d’un bon mapa a escala 1:100.000 i de bons talls que completen el coneixement estratigràfic de l'Eocé. A més a més, situa bastant correctament les falles de la regió en general, constitueix una interessant aportació sobre el vulcanisme amb molt més sentit fisiogràfic que la monografia contemporània de San Miguel i Marcet. Per altra banda les determinacions paleontològiques que figuren en aquests primers treballs estan avalades per especialistes francesos com Boule, Boussac, Cossmann, Cotteau, Canu, Filliozat, etc.

A Chevalier es deu també la interpretació del pronunciat canvi de direcció del curs del Ter a la Plana de Vic, el qual considera com a un cas de colze de captura relacionat amb la suposada prolongació amb el curs del Congost-Ter. Traçat difícil d’explicar i que ja havia cridat l’atenció de l'Almera i d'En Vidal. Més tard (1933) Panzer demostro la inconsistència de la suposada captura. També es deu a Chevalier un breu estudi morfològic de Montserrat, fet en ocasió d’un dels viatges de Daniel Faucher, qui, amb la seva ràpida visió intuïtiva, suggerí el tema.
Un comentari a part mereixen els seus llibres sobre «Geografia Física de Catalunya», publicats per Dalmau Caries, els seus volums sobre «Geologia de Catalunya» i molt expecialment el ja citat sobre «El paisatge de Catalunya», editats per la Barcino.

La «Geologia de Catalunya» restà inacabada. És una obra de divulgació, bona part de la qual és dedicada a coneixements generals sobre els terrenys esmentats, a base de manuals de geologia general, i solament una part fa referència concreta a Catalunya. De totes formes cal remarcar que estan construïts amb habilitat, amb un afany divulgador i són fàcils de llegir. El volumet de Geografia Física publicat el 1934 per Dalmau Caries resulta ser molt interessant és, en el que resumeix les seves idees sobre la constitució de Catalunya i acaba amb una visió del paisatge físic en general; per la seva orientació recorda el llibret de Maurette: Pour comprendre les paysages de la France. És una bona síntesi, ben Il·lustrada amb esquemes originals, però algunes de les seves reserves, fetes anteriorment, afecten per igual aquesta obra. Es de remarcar la localització i interpretació de la que anomena «dorsal pluviomètrica» de la Garrotxa, entre els aspectes no estrictament geològics. He deixat a posta un comentari final sobre una de les obres que és, cronològicament, anterior a les que acabo de comentar, «El paisatge de Catalunya» que, sens dubte, és la més reeixida. En redactar aquestes línies l’he rellegit amb gust i amb el sentit crític afinat pels anys i puc afirmar sense vacil·lació que, a part de petites manques de documentació, és una obra ben acabada, de lectura agradable ádhuc als no iniciats i que feu un gran servei a la cultura del país. Resten encara alguns treballs inèdits o sense acabar que hi ha a l’arxiu de la Universitat.


[1] Revista catalana de Geografia,any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.