Segons LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]
Si bé els treballs realitzats a lesVall de Valira Lluís Solé i Sabarís li concedeix el títol de primer geòleg quaternarista de Catalunya per la seva qualitat, són en canvi un xic més lleugers els seus estudis sobre Cerdanya. Primerament assimila la depressió cerdana a un sinclinal format pels terrenys terciaris; però posteriorment rectifica aquesta opinió, i la interpreta com una fossa tectònica enfonsada per falles que suposa de traçat radial, com les d’alguna fossa del Tirrè, quan en realitat es tracta de típiques falles perifèriques. Per altra banda, quasi ignora l’existència dels magnífics arcs morrènics de Puigcerdá, els millors de tot el vessant meridional del Pirineu, els quals havia ja reconegut en 1843 l’alemany Max Braun.En canvi els estudis sobre la Garrotxa i la regió volcànica d'Olot revelen una major cura i van acompanyats d’un bon mapa a escala 1:100.000 i de bons talls que completen el coneixement estratigràfic de l'Eocé.
A més a més, situa bastant correctament les falles de la regió en general, constitueix una interessant aportació sobre el vulcanisme amb molt més sentit fisiogràfic que la monografia contemporània de San Miguel i Marcet. Per altra banda les determinacions paleontològiques que figuren en aquests primers treballs estan avalades per especialistes francesos com Boule, Boussac, Cossmann, Cotteau, Canu, Filliozat, etc.
A Chevalier es deu també la interpretació del pronunciat canvi de direcció del curs del Ter a la Plana de Vic, el qual considera com a un cas de colze de captura relacionat amb la suposada prolongació amb el curs del Congost-Ter. Traçat difícil d’explicar i que ja havia cridat l’atenció de l'Almera i d'En Vidal. Més tard (1933) Panzer demostro la inconsistència de la suposada captura. També es deu a Chevalier un breu estudi morfològic de Montserrat, fet en ocasió d’un dels viatges de Daniel Faucher, qui, amb la seva ràpida visió intuïtiva, suggerí el tema.
Un comentari a part mereixen els seus llibres sobre «Geografia Física de Catalunya», publicats per Dalmau Caries, els seus volums sobre «Geologia de Catalunya» i molt expecialment el ja citat sobre «El paisatge de Catalunya», editats per la Barcino.
La «Geologia de Catalunya» restà inacabada. És una obra de divulgació, bona part de la qual és dedicada a coneixements generals sobre els terrenys esmentats, a base de manuals de geologia general, i solament una part fa referència concreta a Catalunya. De totes formes cal remarcar que estan construïts amb habilitat, amb un afany divulgador i són fàcils de llegir. El volumet de Geografia Física publicat el 1934 per Dalmau Caries resulta ser molt interessant és, en el que resumeix les seves idees sobre la constitució de Catalunya i acaba amb una visió del paisatge físic en general; per la seva orientació recorda el llibret de Maurette: Pour comprendre les paysages de la France. És una bona síntesi, ben Il·lustrada amb esquemes originals, però algunes de les seves reserves, fetes anteriorment, afecten per igual aquesta obra. Es de remarcar la localització i interpretació de la que anomena «dorsal pluviomètrica» de la Garrotxa, entre els aspectes no estrictament geològics. He deixat a posta un comentari final sobre una de les obres que és, cronològicament, anterior a les que acabo de comentar, «El paisatge de Catalunya» que, sens dubte, és la més reeixida. En redactar aquestes línies l’he rellegit amb gust i amb el sentit crític afinat pels anys i puc afirmar sense vacil·lació que, a part de petites manques de documentació, és una obra ben acabada, de lectura agradable ádhuc als no iniciats i que feu un gran servei a la cultura del país. Resten encara alguns treballs inèdits o sense acabar que hi ha a l’arxiu de la Universitat.
[1] Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.