Segons LL. SOLÉ SABARÍS de 1978[1]
Els seus primers estudis tracten del Pirineu: Andorra, Cerdanya, Urgellet i la Garrotxa. Són particularment interessants els publicats sobre Andorra, malgrat que els geòlegs que posteriorment se n’han ocupat els hagin ignorat[2]. Uns són de veritable investigació, com els referents al glaciarisme pirinenc, que descriu amb detall i que posen de manifest la seva influència en la configuració del relleu: circs, valls en forma de cóm, llacs, morrenes, terrasses fluvioglaciars, etc. En aquests treballs interpreta, seguint la cronologia de l’època, l’existència de tres períodes glaciars, basant-se en la morfologia de les valls com en els dipòsits, creença que, si bé avui pot ésser ultrapassada, representa un notable progrés dintre del seu temps. Si més no, és la primera vall del Pirineu català i del vessant sud que disposa d’un estudi detallat. Es de precisió remarcable un dels seus treballs sobre el llac glaciològic d'Engolasters, fet a petició d’una empresa hidroelèctrica i que ha restat inèdit (veure figura).
Té així mateix una obra de conjunt sobre Andorra (1925), tant en l’aspecte físic com l'humá, amb observacions interessants, particularment sobre la vida pastoral. I en l’aspecte geològic posà en evidència els principals trets estratigràfics i estructurals andorrans, aleshores molt desconeguts. Per comprovar-ne la qualitat n’hi ha prou en comparar aquest treball amb la Memòria Oficial espanyola de Thos i Codina, bé que s’hi troba a faltar un bon mapa geològic que sens dubte havia de tenir mig esbossat al 1919, però que no arrivá a publicar mai. Els seus treballs sobre l'Urgellet, publicats el 1909-1910, són d’inferior categoria, car segurament foren fets més depressa o restaren incomplets. De totes maneres reconeix la depressió de la Seu, que interpreta com un llac miocènic, en el que desguassava la Valira en forma de delta. Hi creu representat el Tortonià, el Pontià i el Pliocè, citen abusiu pels escassos nivells fossilífers, únics existents. Entre els seus papers inèdits figura també un mapa topogràfic de l'Urgellet, continuació del d'Andorra, amb indicacions geològiques. Podem concluir que aquests treballs l’acrediten com a primer geòleg quaternarista de Catalunya, i amb una contrastada vocació de divulgar el seu coneixement.
Car, encara que en els seus textos no s’exclou la noció de peneplana, i per tant la del cicle d’erosió, no identifica concretament cap de les bones superfícies d’arrasament existents a Catalunya, ni entreveu la forma de datar-les cronològicament. Era una metodologia que no havia copsat, i que no és fins a partir de la dècada deis anys 30 que aquesta noció fonamental s’introdueix a casa nostra amb els estudies de Birot, Panzer, Solé-Sabarís, etc. Comenta aleshores una altra etapa que podem denominar la morfotectònica genètica, en la qual, ultra els factors estructurals, intervé en l’explicació del relleu l’evolució dinàmica, o sia el desenvolupament deis cicles d’erosió i els moviments en bloc que no deixen la seva empremta en les estructures geològiques, sinó únicament en l’energia de l’erosió i 'per tant en les formes del relleu que aquella condiciona.
[1] Revista catalana de Geografia, any I, volum I, núm. 3 (1978), pp. 405-414. 1. Andorra. 1925, p. 24.
[2] Com a cas típic (oblit involuntari?), s'ha d'esmentar el de Margerie (1946), quí en la relació i comentari «in extenso» de la bibliografia pirinenca omet molts dels treballs de Chevalier, àdhuc els publicats en les Actes del XIVé Congrés Geològic Internacional, en el Butlletí de la Societat Geològica de França i a l'Acadèmia de Ciéncies de Paris.